Pot ser per les hores que’m desperte pel mati o per qualsevol altra raó per mi desconeguda, que ultimament soc més conscient dels somnis que tinc, si més no una part de la nit.
De vegades semblen d’ una precisió i realisme com la sensació experimentada devant d’una escena aclaparadora en una bona pel•lícula.
Però quan passa el temps i m’ he pres el primer café, me’n adone que tot ha sigut massa sencill. Li falten els matisos que’ns acompanyen a la realitat quotidiana.
Es com si el cervell en un esforç per resoldre questions complexes, alliberat d’ una supervisió estricta, ho fes com ho faria un nen, comptant amb els dits i pel conte de la vella.
Aquestes situacions, que de vegades poden impresionar pel seu aparent realisme i oportunitat, son com consells de portera o de couchings generalistes. Els hi falta la precisió, la minuciositat i per damunt de tot el contexte real.
Els humans ens acostem a la identificació de la realitat amb aproximacions mentals, que sempre tenen un grau d’error perquè en mig sempre està el nostre desig.
Si mes no com deia woody Allen :
» Els fets no precisen ser explicats, ho fan ells mateixos.
Es la nostra interpretació que’ls dibuixa i els acoloreix.
Amb aquesta manera de pintar, els somnis son uns campeons, però desgraciadament per a qui els agrade escoltar aquestes manifestacions de la » profonditat del ànima», els somnis pateixen un defecte desastros per a l’ interpretació de la realitat:
Manquen de sentit critic.
diariodeulises 